La carícia de la papallona

Digues, avi, on és l’àvia?

"Això, menut… Hi ha qui diu que és sota terra, amb els cucs… Ximpleries! Amb la por que li feien aquestes bestioles! D’altres pensen que és allà dalt. Que vola entre els núvols… Amb els seus 85 quilos! Fa riure, oi? Però jo sé del cert… que ella no és pas gaire lluny!".

La pregunta que tothom s’ha fet de petit, on van les persones quan moren, és el tema central d’aquest àlbum. Però aquesta obra és especial, no només per la tendresa que transmet la història sinó també per l’originalitat de la seva proposta estètica, elaborada amb filferro, taps de suro, claus, terra… Materials pobres amb els quals Voltz construeix una escenografia gairebé teatral.

Avi i nét feinegen al jardí, el que havia estat el lloc preferit de l’àvia. Ens permet veure l’hàlit immaterial de la desapareguda, amb uns traços lleus de color blau i amb la presència constant d’una papallona, que els acompanya, els dóna un cop de mà i els protegeix.

Un llibre que, de manera elegant i delicada, transmet un tema difícil d’abordar. Amb una gran bellesa estètica i una pinzellada d’humor, La carícia de la papallona contribueix a l’acceptació de la mort, que no és ni més ni menys que l’absència física d’aquells que romandran per sempre més en el nostre cor.

Si algú li interessa ja sap…